Àlbum Picassa

Tic Tac Toe

Informe: els 10 fitxatges més cars del mercat d'hivern

1. Juan Cuadrado (de la Fiorentina al Chelsea): 33,5 milions més variables i la cessió de Salah
2. Wilfried Bony (del Swansea al Manchester City): 32,5 milions d'euros més variables
3. Andre Schurrle (del Chelsea al Wolfsburg): 32 milions
4. Enzo Pérez (del Benfica al Valencia): 25 milions
5. Bernardo Silva (del Benfica al Mónaco): 15,75 milions
6. Gabriel Paulista (del Villarreal al Arsenal): 15 milions més la cessió de Joel Campbell
7. Ricardo Goulart (del Cruzeiro al Guangzhou Evergrande): 15 milions
8. Lucas Silva (del Cruzeiro al Real Madrid): 15 milions
9. Seydou Doumbia (del CSKA de Moscú a la Roma): 14,4 milions
10. Ryan Bertrand (del Chelsea al Southampton): 12,8 milions

GIF (No t'enamoris d'un futbolista)

Les grans ventes del Oporto

Any	Jugador	Venta	Equip
2015	Danilo	€31,5M	Real Madrid CF
2014	Eliaquim Mangala (56,6%)	€30,5M	Manchester City
2014	Fernando	€15 M	Manchester City
2014	Juan Iturbe	€15 M	Hellas Verona
2014	Nicolás Otamendi	€12 M	Valencia CF
2013	James Rodriguez	€45 M	AS Monaco
2013	Joao Moutinho	€25 M	AS Monaco
2012	Hulk (85%)	€40 M	Zenit
2012	Fredy Guarín	€11 M	Internazionale
2012	Álvaro Pereira	€11 M	Internazionale
2011	Radamel Falcao	€45 M	Atlético de Madrid
2010	Bruno Alves	€22 M	Zenit
2010	Raul Meireles	€13 M	Liveropol FC
2009	Lisandro López	€24 M	Olympique de Lyon
2009	Lucho González	€18 M	Olympique de Marseille
2009	Aly Cissokho	€15 M	Olympique de Lyon
2008	Ricardo Quaresma	€25 M	Internazionale
2008	José Bosignwa	€21 M	Chelsea FC
2007	Anderson	€32 M	Manchester United
2007	Pepe	€30 M	Real Madrid CF
2006	Diego Ribas	€6 M	Werder Bremen
2005	Maniche	€16 M	Dinamo Moskva
2005	Giourkas Seitaridis	€10 M	Dinamo Moskva
2005	Carlos Alberto	€9 M	Corinthians
2005	Derlei	€8 M	Dinamo Moskva
2004	Ricardo Carvalho	€30 M	Chelsea FC
2004	Deco	€21 M	FC Barcelona
2004	Paulo Ferreira	€20 M	Chelsea FC

La Juve de sempre

Si l'actual projecte de la Juventus pretén allunyar-se del paradigma tradicional que evoca el futbol italià, la veritat és que no es va notar ahir davant el Monaco. Per defensar la valuosa renda que va obtenir en l'anada al Juventus Stadium va recórrer a la seva identitat històrica, a la que sabria reconèixer qualsevol que no hagi vist un partit de la Vecchia Signora en els últims 5 anys. Va posar una línia de cinc al darrere amb tres gossos vells encarregats d'emparar l'àrea petita i d'evitar de totes totes que el Mònaco fos capaç de trenar jugades netes prop d'un Buffon. La idea visible era embussar als monegascos, obligar-los a desplaçar molts homes a l'atac per intentar desequilibrar la sòlida estructura bianconera i després castigar l'exposició amb Vidal, Tévez i Morata a la contra. Plantejament clàssic de la Champions League.  El Mònaco va fer gairebé tot bé perquè això no passés menys finalitzar, que al cap i a la fi és el que compta. Entabanar a la vella senyora però no va aconseguir portar al llit. Va pesar l'experiència. Amb la finor interior de Bernardo Silva,, la profunditat de Fabinho, la velocitat de Ferreira Carrasco, l'exuberància de Kondogbia i el dinamisme de Joao Moutinho (quin jugador), els locals van aconseguir articular possessions llargues que van bolcar aviat el camp cap a la meta rival. El seu inici va ser d'una maduresa i d'una decisió sorprenents per a una institució que porta tant temps allunyada d'aquest tipus de guerres. L'atac dels de Jardim era fi i àgil i la sensació que l'estructura italiana estava sent desbordada era notable, encara que no total.  El Mònaco aconseguia posicionar-se en l'àrea juventina amb relativa facilitat, però entre que Martial no és un killer consumat i que els defenses italians van estar encertats en l'últim gest, no acabava de materialitzar la seva superioritat en ocasions. La simbolització d'aquesta frustració final la va representar Kondogbia, que davant l'espessor en els últims metres va provar diversos trets de llarga distància que van comportar cert perill. El Juventus va aconseguir representar fins a l'extrem allò tan italià de sortir intactes després de llargs minuts de marcada superioritat rival.

Encara que potser el més meritori del conjunt monegasc va ser el que van fer sense pilota. Desplaçaven molts homes per intentar ofegar la sortida juventina i que es notés la lentitud en els gestos d'Andrea Pirlo , que tot i així consigu ió col·laborar a l'hora de desencallar el bloqueig local. Amb Toulalan salvaguardant l'esquena i Abdennour- Raggi immensos en el joc aeri i l'anticipació, la perillosa dupla hispanoparlant no va aconseguir contraatacar pràcticament en tot el partit. I allò sí que té mèrit. Va tenir el Mònaco un altre empenta fogós al començament de la segona part amb el seu estadi encès (Jardim va treure a Toulalan per ficar a Berbatov i va canviar de banda a Ferreira-Carrasco ja Bernardo Silva), però es va anar apagant a poc a poc. Mentre que l'ímpetu inicial li va passar factura als locals, la Juve va ser temperant en la trobada i, a mesura que passaven els minuts, els italians se sentien més còmodes. Segellar la seva àrea, van aconseguir que no es jugués a res i, malgrat els intents de l'entrenador monegasc de canviar el guió, la Vecchia Signora va acabar el partit sense patir malgrat el seu curt resultat. Amb i sense pilota, va saber gestionar amb determinació aquests minuts finals en què el fum de la transcendència et pot ennuvolar la vista. Va ser una actuació madura i sòbria d'una Juve que coneix bé com s'ha de jugar aquest tipus de partits. La Juve de sempre.

La trampa de Julen

A l'hora de preparar el que potser és el partit més important de la seva carrera fins al dia d'avui, Julen Lopetegui es va oblidar dels seus gens espanyols, va deixar de banda el manual de joc adquirit en els seus temps en la RFEF i es va centrar en connectar frontalment amb la identitat històrica de l'entitat que dirigeix. Va repassar els llibres d'història del Porto, es va posar les grans nits europees de Mourinho i Villas Boas, i es va impregnar de l'ànima futbolística que fa vibrar do Dragão. Potser conscient que en els moments més tensos i transcendents recorres als teus arrels més primàries perquè et dictin el teu comportament, el Porto que va sortir dimecres a enfrontar al FC Bayern va ser el que tots identifiquem en la seva història recent: aquest equip agressiu, dinàmic i mordaç que atropellava físicament als seus rivals. Potser ni el mateix Guardiola s'ho esperava, perquè des d'un primer moment va veure com el seu equip era atropellat i sacsejat fins a deixar atordit per a la resta del partit. Mai va saber reaccionar.

Do Dragao es va vestir de gala. Foto: Edgar Jiménez

La idea de joc era totalment coherent. Jo tinc atacants que són bèsties físiques, explosives, potents, fortes i àgils i tu, altament condicionat per les teves baixes, comptes amb centrals i un migcampista de cintura pesada, una mica lents i de gestos parsimoniosos. Allà hi ha un avantatge tècnica òbvia i això a la Champions League és or mòlt. Julen, conscient que l'última versió del Bayern de Pep és extremadament espessa en la seva sortida de pilota, va posar un parany per a explotar que va ser el que a posteriori va fer guanyar el partit. És important ressaltar això: Porto no va superar al seu rival teixint jugades elaborades ni executant atacs posicionals complexos, en aquest sentit la trobada va estar parella, sinó bloquejant la seva gestió de les jugades i aprofitant els rèdits dels errors que ells mateixos provocaven.

La seva pressió consistia de dos passos. En una primera instància i amb una notable coordinació entre els davanters i els migcampistes, el Porto tapava les opcions de passi de la primera línia bavaresa, a la qual deixaven lliure de marca. De forma agressiva, anaven a encimar als mitjans alemanys que es volguessin posicionar per rebre, aprofitant la seva limitada capacitat de gir, el que obligava a Dante, Boateng i Xabi a pensar en excés, a necessitar d'agudesa per trobar una forma d'avançar. I això provocava badades en forma de controls llargs, passades poc precisos o conduccions innecessàries. I, quan passava, el Porto sí anava intensament a aprofitar la seva evident superioritat física, a ficar el peu i plantar sols davant de Neuer. Buscaven provocar el gest imprecís que els donés el temps necessari per trobar un duel individual en una disputa de pilota entre els robustos Xabi, Dante i Boateng amb els lleugers i dinàmics Brahimi, Jackson i Quaresma, i aquí sí, forçar la pèrdua. Si els migcampistes visitants baixaven a donar suport,Herrera, Casemiro i Oliver els seguien per encimar-los intensament i impedir agressivament que poguessin donar-se la volta. Abans que el Bayern es pogués temperar al camp, Jackson li va tallar la primera pilota a Alonso (podia haver falta en l'acció) i va obligar a Neuer a cometre penal per intentar evitar-ho. Velasco Carballo va evitar que l'ensurt fos mortal deixant al porter sobre el camp, però Quaresma es va encarregar de certificar l'avantatge.

La sortida de pilota bavaresa es va frustrar. Foto: Focus Images Ltd

La bufetada en forma de gol al minut 3 va tensionar el Bayern, que no obstant això no va aconseguir establir-se mai amb comoditat al camp del Porto. El mèrit dels portuguesos és inqüestionable, però igualment l'atac posicional bavarès es va mostrar tremendament pobre i mancat d'agilitat associativa. Quan el Bayern avançava, els dos extrems lusitans retrocedien per ofegar les opcions de passada i els de Guardiola eren incapaços de crear avantatges mitjançant la possessió de pilota. Com a més, Robben i Ribéry són a la infermeria i Gotze té el lideratge que té, tampoc comptaven amb recursos individuals de desbordament. La sensació de perill era pràcticament nul·la i la de frustració, evident. En els seus atacs posicionals, Porto tampoc aconseguia penetrar en l'estructura bavaresa, però no li feia falta. El perill el buscava regalant la pilota als de vermell. Poc va trigar a trobar-lo.

Una cursa de Quaresma posar en evidència les qualitats de Dante (és difícil competir amb tal debilitat, encara que el Bayern ja va aixecar una orelluda amb el brasiler de titular) i va clavar una ferida de mort en l'eliminatòria. Amb l'avantatge notable ja en el seu barret de copa, el Porto va poder seguir executant el seu pla de manera conservadora i el més preocupant per al Bayern és que mai en tot el partit va donar sensació de superar el plantejament del seu rival. Ni tan sols després del gol de Thiago va reaccionar, les possessions bavareses eren pesades, espesses i lentes, sense recursos de desbordament ni capacitat d'avanç. És cert que el cop emocional era dur, però un s'espera una mica més de l'amor propi que porta aquest club en la seva sang. El Porto va administrar la segona part amb intel·ligència, elaborant atacs més llargs i pausats que van desesperar encara més al seu rival. Van entrar Rode i Badstuber, Pep va situar a Boateng de migcentre buscant igualar el duel físic, però allò si va servir d'alguna cosa va ser per desnortar més als seus. La imatge va ser dura. Dimarts amb Robbery i la lliçó apresa, però, serà una altra cosa. El resultat (3-1) va ser molt menys dur per al Bayern del que ho va ser el joc.

Foto de portada: Focus Images Ltd

Tot, per un error arbitral

Un error arbitral. Uns centímetres. Una cama que ensopega amb una altra. I un penal. Pavel Kálovec va veure dins un penal de Carvalho sobre Morata i la Juve lidera l'eliminatòria després d'un partit amb poc futbol, ​​amb centelleigs puntuals, amb un guió destinat a les taules entre Allegri i Jardim . La Juve va ser una mica més, cert. Tot i que els dos equips havien fallat seva gran ocasió abans del penal. Ferreira-Carrasco, sol davant Buffon. Vidal, trencant per la dreta, disparant sense la convicció que no li va faltar en el penal.

Un gol que tenyeix una mica l'eliminatòria de blanc i negre. I una porteria sense encaixar gols com a botí de la Juve abans de jugar a tres hores per carretera de Torí, a Mònaco. L'equip de Leonardo Jardim va brillar més per la seva ordre defensiu, pel port imperial de Abdennour, i va acabar sense trobar espais, xocant contra una Juve que va saber tenir cura com un tresor aquest error arbitral.

Allegri intentava lluitar contra l'eufòria. La gran arma del Mònaco és, precisament, ser el Mònaco. A Europa, la gent es pregunta qui és seguidor del Mònaco, amb aquesta ciutat amb tants plaers i un estadi sempre mig buit. I encara que van arribar seguidors, el Mònaco segueix sent el Mònaco, amb el seu cartell de víctima quan juga duels grans. Com si la gent imaginés que els seus jugadors són senyorets monegascos que s'espanten amb quatre càntics i dos crits de Chiellini.

Allegri no es fiava i, per això, intentava frenar l'eufòria. Després d'una dècada sense semifinals europees, l'afició de la Juve acudia a pelegrinatge a l'estadi llista per a la victòria. Com si els monegascos, que es divertien pel centre de la ciutat prenent vi i jugant a la petanca amb ancians locals, fossin convidats a la seva festa. A llegri semblava incòmode, com si tot això li molestés. Les portades eufòriques dels diaris, la campanya de promoció de 'Joc de Trons' que van instal·lar a la porta de la ciutat esportiva o el 'tifo' dels seguidors amb la porta de Brandenburg, demanant arribar a Berlín.Allegri era el menys alegre de tots, el que més respectava al Mònaco. I el Mònaco li va donar la raó.

Buffon, sempre amb aquesta cara de controlar la situació, com si els trets rivals li despertessin la seva vessant còmica, va treure tres mans clares. La més clara de totes, va acabar amb la pilota amagat en la seva panxa, ben protegit, quan Ferreira-Carrasco, en els primers minuts, va desarborar la defensa piemontesa amb la seva gambada i la col·laboració de Martial.Encara que, sol davant de la porteria, va disparar contra aquest gegant vestit de verd, hipnotitzat per la figura del porter italià, l'únic que no semblava espantat. Va ser una ocasió clamorosa d'un Mònaco ordenat enrere, amb Abdennour guanyant tots els duels aeris, i molts pulmons amunt. El Mònaco va intentar buscar trencar arribar, amb un ball a les posicions dels seus davanters i carreres que en poques ocasions van crear perill. En dos, sí. El tret de Ferreira-Carrrasco i un possible penal de Chiellini sobre Martial.Královec decidir no xiular res amb els dos jugadors agafats.

Buffon va aturar una ocasió clara de Ferreira-Carrasco a la primera meitat. Foto: Focus Images Ltd

El trident Dirar-Martial-Ferreira-Carrasco unia talent i pulmons. I Allegri va demanar a Lichtsteiner que pugés menys, vigilant l'esquena, doncs Allegri, com deia en la prèvia, prefereix guanyar a jugar bé. I la seva idea era no encaixar. La Juve, sense la força bruta de Pogba, enyorat quan va sortir en els marcadors ballant Michael Jackson, es va encallar en un primer temps en què només en els últims minuts la Juve va mossegar, quan va poder moure la pilota per de la frontal amb certa velocitat, provocant que Carvalho arribés tard a alguna cobertura. Només al final, la feina bruta de Morata, jugant d'esquena, com si fos Llorente, i la mobilitat darrere dels puntes de Pereyra van tenir recompensa, generant espais que van permetre a Vidal disparar fora quan es va quedar sol davant Subasic. Amb Tévez aïllat, la Juve no tenia força, encara que Pirlo intentava ordenar les coses des de darrere, amb més saviesa que electricitat. En la seva tornada, Pirlo va aguantar 73 minuts.

Els equips, més o menys, es van anul·lar. La Juve no va ser l'Arsenal i va aconseguir aturar les carreres llargues dels descarats davanters monegascos. I els monegascos van convertir la possessió local en alguna cosa estèril, amb molt toc i poc perill. Un partit més lleig que bell, tens, amb els seguidors mossegant-se les ungles. La lesió de Dirar, substituït per Bernardo Silva, tampoc va ajudar a un Mònaco que va acabar buscant quan podia xuts llunyans, ja que no trobava camp per córrer. Només una jugada aïllada podia alterar les coses, i la jugada va anar un cop de pilota caigut del cel que Morata va guanyar a Carvalho. El davanter, a punt, buscava Carvalho, escapant de Abdennour. I així va situar bé el cos, va aconseguir guanyar espai per encarar Subasic i va ser enderrocat, per centímetres, fora de l'àrea. El txec Pavel Kralovec, va dubtar. Miró feia els seus assistents. I va xiular penal. Vidal, fred, el va enviar a l'escaire. 1-0.

Els monegascos van convertir la possessió local en alguna cosa estèril, amb molt toc i poc perill

Leonardo Jardim va treure del camp a l'italià Raggi, aquest home que va debutar el 2003 al club presidit per Gianluigi Buffon, la Carrarese, i va posar a Berbatov, mantenint la defensa de quatre en posar de lateral a Fabinho. El búlgar gairebé va empatar en un bon cop de cap a la primera que va disposar, a la sortida d'un córner, tot i Allegri va reaccionar ràpid i va treure del camp a un Pirlo sense manxa, per donar espai a les cames de Barzagli. Així va poder apostar per una defensa de tres, turó espais i allunyar als visitants de la seva porteria.

Arturo Vidal  va marcar el gol de la victòria. Foto: Focus Images Ltd

Encara que el entremaliat Bernardo Silva va intentar donar sortida als atacs visitants, entre línies, Allegri va protegir bé els interessos dels seus. Va treure del camp a Morata, cansat, per Matri (el paper de Llorente cada vegada és més residual) i va prioritzar defensar el gol de Vidal. Allegri, el més pragmàtic de tots, respectar tant al Mònaco que ho va derrotar i el va deixar sense massa arguments ofensius, més enllà dels primers 15 minuts de joc.El va respectar tant, que per moments va deixar als seus homes ofensius sense ajudes. El va respectar més que uns seguidors que van marxar mig satisfets, pensant que veurien més gols.

Foto de portada: Focus Images Ltd

Amb l'alma de Ramos i les mans de Kroos

Al camp van saltar 22. El Vicente Calderón, com s'esperava, també va fer acte de presència, va exercir la seva influència i va cremar. Però quan va xiular l'àrbitre l'inici, n'hi havia un diferent de tots. Mentre que la resta d'homes pensava col·lectivament, administrava esforços, se sentia part d'un tot, Sergio Ramos es va alçar i li va cridar a Europa que ja n'hi havia prou. Amb una barreja d'arrogància sevillana i talent gitano, el de Llits es abstrajo d'ambients, complexos i plantejaments tàctics, i es va guiar per la força que més empeny dins del seu interior: el seu incombustible ànsia de grandesa. Com el torero que accepta coquetejar amb la mort a canvi d'una incomparable sensació de transcendència, Ramos sent la seva professió com una viril recerca de la glòria i últimament hi ha un rival veí que li ve frustrant cadascuna de les seves aspiracions. Però a ell el que li surt en aquest moment de la seva vida en què el seu talent i la seva maduresa s'han creuat definitivament, lluny d'acovardir o ajupir el cap, és erigir-i liderar l'epopeia. Les singularitats de la seva posició al camp no li van a frenar les directrius de la seva ànima: si cal la reinventa.Durant els primers 10 minuts de partit, cada vegada que l'Atlètic volia establir un atac es creuava amb l'alè del de Llits, que anava a la trobada impetuosament com el que va a lluitar a una guerra assumint que morirà i només vol portar enemics per davant. ¿Aguantava, cobria, encimaba? No Anava a l'encreuament, a l'acció definitiva, a tot o res. Què va passar? Que el seu talent va respondre al complicat repte que la seva personalitat li havia plantejat. Se les va portar gairebé totes. L'Atlètic es va trobar d'inici amb un inesperat valent que anava a la seva bola i li frenava els atacs quan aquests s'estaven començant a apropar al camp rival. O el que és el mateix, el conjunt que ha fet de la defensa posicional un veritable art es veia patint un robatori intimidant rere l'altre que donava lloc a transicions. Després, amb els locals una mica desorganitzats, l'andalús rematava manant la possessió blanca cap amunt amb agilitat, perspicàcia i precisió. El 4 'anava a per les dues orelles i la cua.

Sergio Ramos va liderar a l' Reial Madrid durant l'inici. Foto: Focus Images Ltd

Empesos pel empenta emocional que va suposar la flama de Rams, el Reial Madrid es va desencadenar quan la trobada va començar a temperar. Amb James (un big match player indiscutible) i Modric tancats per rebre quan Griezmann i Mandzukic sortien a la trobada de Kroos i Ramos, el Reial trobava el camí per avançar i obligar la segona línia blanca i vermella a sortir al seu pas. Un cop l'atac posicional blanc s'havia establert al camp de l'Atlètic (amb James com a enllaç habitual), els d'Ancelotti van desplegar un fluid, inspirat i veloç passing-game que va tenir en Kroos al motor i que sempre va trobar oxigen davant l'acordió atlètic. L'alemany va barrejar agudesa, agilitat i genialitat a l'hora d'articular la posició blanca i anar aprofitant amb fredor de psycho-killer els avantatges que li arribaven. Les trobades que s'ha marcat aquest senyor en els camps de Barcelona i Atlètic són de migcampista gegant. I ho escriu un que era molt escèptic amb l'adequació a la nova posició. Entre Marcelo , James, Modric, Kroos, Ramos i Carvajal formaven triangles necessaris que servien per superar les marques, i per davant Benzema , Cristiano i Bale recolzaven i permutaban per evitar caure en el parany de Simeone i acudir al temptatiu centre davant la manca de opcions de passades interiors. Allò va ser simfònic. Poques vegades un madridista es va trobar acorralat al camp de l'Atlètic, sempre tenia una opció de passi amb la qual avançar i aquesta allau d'associacions desbordar a l'estructura matalassera. L'equip blanc posava en avantatge repetidament als seus homes de banda, especialment en la dreta per explotar la basculació sobre Marcelo, James, Cristiano i un inspiradíssim i mòbil Karim. A més Ramos per dalt i Varane en cursa impedien cada (poc elaborat) intent matalasser de sortir a la contra. Ocorreix que el futbol és un estat d'ànim i els lleons mai es van sentir intimidats ni baixar la mirada al partit. La seva ànima és la de campió i coberts per la seva afició mai van sentir vertigen, mai van estalviar un esforç, mai van perdre la confiança. Van saber patir. Vertebrats pel coratge i cor que li recordaven els seus quan semblava que se'ls podia oblidar, va aflorar el talent defensiu de Godín , Miranda i Oblak (va governar la seva àrea amb tirania militar) i van saber treure cadascun dels temibles pilotes que es passejaven per la seva àrea petita. Tot i que estaven sent superats, no van fer falta miracles perquè no els fessin gol. En part per la deficient enganxada merenga i en part perquè el Atlètic de Madrid és un equip que és capaç de sobreviure quan sembla que se'ls està caient el món a sobre. Mai va deixar de creure. Va passar el tornado i la casa seguia ferma.

Carvajal va ser habilitat en repetides ocasions. Foto: Focus Images Ltd

Que el Madrid tingui un davanter tan estrany de vegades és bo i de vegades és dolent. A l'hora de conviure amb extrems tan acaparadors com Cristiano i Bale, ajuntar-se a altíssima velocitat amb ells, construir atacs posicionals i executar contraatacs, la seva sensibilitat, talent i altruisme és una benedicció.Ahir, sense anar més lluny, va ser un vèrtex troncal en l'harmonia associativa blanca. No obstant això, quan la dependència determinativa recau sobre ell, la seva falta de mordent és una pega. Quan les ocasions són escasses i estàs a l'àrea petita, gairebé sempre és millor un cop de puntera a la gàbia que un altre passi més i Karim Benzema no sempre ho va acabar d'entendre. Rebia en situacions franques i buscava filar encara més prim, el que donava temps a que Godín i Miranda apareguessin per frenar l'ocasió.Està bé ser un gran conversador quan tens una núvia amb la qual satisfer els teus instints, però si estàs solter i el que vols és mullar en una nit, necessites aquest impuls de bravura quan apareix l'oportunitat. Benzema gairebé sempre convida al gol a una altra copa. Encara que clar, si el francès sobre tingués l'olfacte de Luis Suárez estaríem parlant d'un davanter perfecte.

Benzema va tenir diverses ocasions per fer gol. Foto: Focus Images Ltd

Dèiem que l'Atlètic havia aconseguit sortir intacte emocionalment del que ha passat a la primera part i això ho va aprofitar Simeone per instaurar un altre xip en la ment dels seus com si aquesta estigués verge, com si no recordés res del que ha passat en el primer període. En comptes de la passivitat en la defensa posicional, els va demanar als seus més agressivitat a l'hora de buscar el robatori, períodes continuats amb pilota i va buscar de manera exagerada l'enfrontament aeri Carvajal vs Mandzukic (tant que Ancelotti va haver de recórrer a Arbeloa per tractar d'evitar la sagnia). Mandzukic va guanyar molts més pilotes i la possessió va començar a dividir-se més. Entre que el joc va començar a aturar-se, el canvi d'actitud matalasser i que el Madrid no va aconseguir mantenir el seu nivell d'inspiració (la comentada agressivitat va produir alguns errors perillosos de Rams en sortida) , vam veure un segon temps molt més igualat, molt més ferotgement competit. Pura Champions League.   De fet, les interaccions entre un finíssim Torres i Raúl García van poder acabar en victòriamatalassera. L'Atlètic es va aixecar en la segona part deixant la certesa que arribarà al duel del Bernabéu de peu, a punt per lliurar una nova batalla.¿Afrontarà el Madrid la volta de casa amb la fúria de Ramos? Allò va néixer d'una derrota i dimecres vinent despertaran altra vegada sabent millors.

Foto de portada : Focus Images Ltd