lunes, 4 de mayo de 2015
miércoles, 29 de abril de 2015
Informe: els 10 fitxatges més cars del mercat d'hivern
- Juan Cuadrado (de la Fiorentina al Chelsea): 33,5 milions més variables i la cessió de Salah
- Wilfried Bony (del Swansea al Manchester City): 32,5 milions d'euros més variables
- Andre Schurrle (del Chelsea al Wolfsburg): 32 milions
- Enzo Pérez (del Benfica al Valencia): 25 milions
- Bernardo Silva (del Benfica al Mónaco): 15,75 milions
- Gabriel Paulista (del Villarreal al Arsenal): 15 milions més la cessió de Joel Campbell
- Ricardo Goulart (del Cruzeiro al Guangzhou Evergrande): 15 milions
- Lucas Silva (del Cruzeiro al Real Madrid): 15 milions
- Seydou Doumbia (del CSKA de Moscú a la Roma): 14,4 milions
- Ryan Bertrand (del Chelsea al Southampton): 12,8 milions
lunes, 27 de abril de 2015
Les grans ventes del Oporto
| Any | Jugador | Venta | Equip |
|---|---|---|---|
| 2015 | Danilo | €31,5M | Real Madrid CF |
| 2014 | Eliaquim Mangala (56,6%) | €30,5M | Manchester City |
| 2014 | Fernando | €15 M | Manchester City |
| 2014 | Juan Iturbe | €15 M | Hellas Verona |
| 2014 | Nicolás Otamendi | €12 M | Valencia CF |
| 2013 | James Rodriguez | €45 M | AS Monaco |
| 2013 | Joao Moutinho | €25 M | AS Monaco |
| 2012 | Hulk (85%) | €40 M | Zenit |
| 2012 | Fredy Guarín | €11 M | Internazionale |
| 2012 | Álvaro Pereira | €11 M | Internazionale |
| 2011 | Radamel Falcao | €45 M | Atlético de Madrid |
| 2010 | Bruno Alves | €22 M | Zenit |
| 2010 | Raul Meireles | €13 M | Liveropol FC |
| 2009 | Lisandro López | €24 M | Olympique de Lyon |
| 2009 | Lucho González | €18 M | Olympique de Marseille |
| 2009 | Aly Cissokho | €15 M | Olympique de Lyon |
| 2008 | Ricardo Quaresma | €25 M | Internazionale |
| 2008 | José Bosignwa | €21 M | Chelsea FC |
| 2007 | Anderson | €32 M | Manchester United |
| 2007 | Pepe | €30 M | Real Madrid CF |
| 2006 | Diego Ribas | €6 M | Werder Bremen |
| 2005 | Maniche | €16 M | Dinamo Moskva |
| 2005 | Giourkas Seitaridis | €10 M | Dinamo Moskva |
| 2005 | Carlos Alberto | €9 M | Corinthians |
| 2005 | Derlei | €8 M | Dinamo Moskva |
| 2004 | Ricardo Carvalho | €30 M | Chelsea FC |
| 2004 | Deco | €21 M | FC Barcelona |
| 2004 | Paulo Ferreira | €20 M | Chelsea FC |
viernes, 24 de abril de 2015
La Juve de sempre
Si l'actual
projecte de la Juventus pretén
allunyar-se del paradigma tradicional que evoca el futbol italià, la veritat
és que no es va notar ahir davant el Monaco. Per defensar la
valuosa renda que va obtenir en l'anada al Juventus Stadium va recórrer a la
seva identitat històrica, a la que sabria reconèixer qualsevol que no hagi
vist un partit de la Vecchia Signora en els últims 5
anys. Va posar una línia de cinc al darrere amb tres gossos vells
encarregats d'emparar l'àrea petita i d'evitar de totes totes que el Mònaco
fos capaç de trenar jugades netes prop d'un Buffon. La idea visible
era embussar als monegascos, obligar-los a desplaçar molts homes a
l'atac per intentar desequilibrar la sòlida estructura bianconera i després
castigar l'exposició amb Vidal, Tévez i Morata a la contra. Plantejament clàssic de la Champions League. El Mònaco va fer gairebé tot bé perquè això no passés menys
finalitzar, que al cap i a la fi és el que compta. Entabanar a la
vella senyora però no va aconseguir portar al llit. Va pesar l'experiència.
Amb la finor interior de Bernardo Silva,, la profunditat
de Fabinho, la velocitat
de Ferreira Carrasco, l'exuberància
de Kondogbia i el dinamisme
de Joao Moutinho (quin jugador), els locals van
aconseguir articular possessions llargues que van bolcar aviat el camp cap a
la meta rival. El seu inici va ser d'una maduresa i d'una decisió sorprenents
per a una institució que porta tant temps allunyada d'aquest tipus de
guerres. L'atac dels de Jardim era fi i àgil i la sensació que l'estructura italiana estava
sent desbordada era notable, encara que no total.
El Mònaco aconseguia posicionar-se en l'àrea juventina amb relativa facilitat, però entre que Martial no és un killer consumat i que els defenses italians van estar encertats en l'últim gest, no acabava de materialitzar la seva superioritat en ocasions. La simbolització d'aquesta frustració final la va representar Kondogbia, que davant l'espessor en els últims metres va provar diversos trets de llarga distància que van comportar cert perill. El Juventus va aconseguir representar fins a l'extrem allò tan italià de sortir intactes després de llargs minuts de marcada superioritat rival.
|
Encara que
potser el més meritori del conjunt monegasc va ser el que van fer sense
pilota. Desplaçaven molts homes per intentar ofegar la sortida
juventina i que es notés la lentitud en els gestos d'Andrea Pirlo , que tot i així
consigu ió col·laborar a l'hora de desencallar el bloqueig local. Amb Toulalan salvaguardant
l'esquena i Abdennour- Raggi immensos en el
joc aeri i l'anticipació, la perillosa dupla hispanoparlant no va aconseguir
contraatacar pràcticament en tot el partit. I allò sí que té
mèrit.
Va tenir el
Mònaco un altre empenta fogós al començament de la segona part amb el seu estadi
encès (Jardim va treure a Toulalan per ficar a Berbatov i va canviar de banda
a Ferreira-Carrasco ja Bernardo Silva), però es va anar apagant a poc a poc. Mentre que
l'ímpetu inicial li va passar factura als locals, la Juve va ser temperant en
la trobada i, a mesura que passaven els minuts, els italians se sentien més
còmodes. Segellar la seva àrea, van aconseguir que no es jugués a res
i, malgrat els intents de l'entrenador monegasc de canviar el guió, la Vecchia Signora va acabar el
partit sense patir malgrat el seu curt resultat. Amb i sense
pilota, va saber gestionar amb determinació aquests minuts finals en què el
fum de la transcendència et pot ennuvolar la vista. Va ser una
actuació madura i sòbria d'una Juve que coneix bé com s'ha de jugar aquest
tipus de partits. La Juve de sempre.
|
lunes, 20 de abril de 2015
La trampa de Julen
A l'hora de preparar el que potser és el partit més important de la seva carrera fins al dia d'avui, Julen Lopetegui es va oblidar dels seus gens espanyols, va deixar de banda el manual de joc adquirit en els seus temps en la RFEF i es va centrar en connectar frontalment amb la identitat històrica de l'entitat que dirigeix. Va repassar els llibres d'història del Porto, es va posar les grans nits europees de Mourinho i Villas Boas, i es va impregnar de l'ànima futbolística que fa vibrar do Dragão. Potser conscient que en els moments més tensos i transcendents recorres als teus arrels més primàries perquè et dictin el teu comportament, el Porto que va sortir dimecres a enfrontar al FC Bayern va ser el que tots identifiquem en la seva història recent: aquest equip agressiu, dinàmic i mordaç que atropellava físicament als seus rivals. Potser ni el mateix Guardiola s'ho esperava, perquè des d'un primer moment va veure com el seu equip era atropellat i sacsejat fins a deixar atordit per a la resta del partit. Mai va saber reaccionar.
Do Dragao es va vestir de gala. Foto: Edgar Jiménez
La idea de joc era totalment coherent. Jo tinc atacants que són bèsties físiques, explosives, potents, fortes i àgils i tu, altament condicionat per les teves baixes, comptes amb centrals i un migcampista de cintura pesada, una mica lents i de gestos parsimoniosos. Allà hi ha un avantatge tècnica òbvia i això a la Champions League és or mòlt. Julen, conscient que l'última versió del Bayern de Pep és extremadament espessa en la seva sortida de pilota, va posar un parany per a explotar que va ser el que a posteriori va fer guanyar el partit. És important ressaltar això: Porto no va superar al seu rival teixint jugades elaborades ni executant atacs posicionals complexos, en aquest sentit la trobada va estar parella, sinó bloquejant la seva gestió de les jugades i aprofitant els rèdits dels errors que ells mateixos provocaven.
La seva pressió consistia de dos passos. En una primera instància i amb una notable coordinació entre els davanters i els migcampistes, el Porto tapava les opcions de passi de la primera línia bavaresa, a la qual deixaven lliure de marca. De forma agressiva, anaven a encimar als mitjans alemanys que es volguessin posicionar per rebre, aprofitant la seva limitada capacitat de gir, el que obligava a Dante, Boateng i Xabi a pensar en excés, a necessitar d'agudesa per trobar una forma d'avançar. I això provocava badades en forma de controls llargs, passades poc precisos o conduccions innecessàries. I, quan passava, el Porto sí anava intensament a aprofitar la seva evident superioritat física, a ficar el peu i plantar sols davant de Neuer. Buscaven provocar el gest imprecís que els donés el temps necessari per trobar un duel individual en una disputa de pilota entre els robustos Xabi, Dante i Boateng amb els lleugers i dinàmics Brahimi, Jackson i Quaresma, i aquí sí, forçar la pèrdua. Si els migcampistes visitants baixaven a donar suport,Herrera, Casemiro i Oliver els seguien per encimar-los intensament i impedir agressivament que poguessin donar-se la volta. Abans que el Bayern es pogués temperar al camp, Jackson li va tallar la primera pilota a Alonso (podia haver falta en l'acció) i va obligar a Neuer a cometre penal per intentar evitar-ho. Velasco Carballo va evitar que l'ensurt fos mortal deixant al porter sobre el camp, però Quaresma es va encarregar de certificar l'avantatge.
La sortida de pilota bavaresa es va frustrar. Foto: Focus Images Ltd
La bufetada en forma de gol al minut 3 va tensionar el Bayern, que no obstant això no va aconseguir establir-se mai amb comoditat al camp del Porto. El mèrit dels portuguesos és inqüestionable, però igualment l'atac posicional bavarès es va mostrar tremendament pobre i mancat d'agilitat associativa. Quan el Bayern avançava, els dos extrems lusitans retrocedien per ofegar les opcions de passada i els de Guardiola eren incapaços de crear avantatges mitjançant la possessió de pilota. Com a més, Robben i Ribéry són a la infermeria i Gotze té el lideratge que té, tampoc comptaven amb recursos individuals de desbordament. La sensació de perill era pràcticament nul·la i la de frustració, evident. En els seus atacs posicionals, Porto tampoc aconseguia penetrar en l'estructura bavaresa, però no li feia falta. El perill el buscava regalant la pilota als de vermell. Poc va trigar a trobar-lo.
Una cursa de Quaresma posar en evidència les qualitats de Dante (és difícil competir amb tal debilitat, encara que el Bayern ja va aixecar una orelluda amb el brasiler de titular) i va clavar una ferida de mort en l'eliminatòria. Amb l'avantatge notable ja en el seu barret de copa, el Porto va poder seguir executant el seu pla de manera conservadora i el més preocupant per al Bayern és que mai en tot el partit va donar sensació de superar el plantejament del seu rival. Ni tan sols després del gol de Thiago va reaccionar, les possessions bavareses eren pesades, espesses i lentes, sense recursos de desbordament ni capacitat d'avanç. És cert que el cop emocional era dur, però un s'espera una mica més de l'amor propi que porta aquest club en la seva sang. El Porto va administrar la segona part amb intel·ligència, elaborant atacs més llargs i pausats que van desesperar encara més al seu rival. Van entrar Rode i Badstuber, Pep va situar a Boateng de migcentre buscant igualar el duel físic, però allò si va servir d'alguna cosa va ser per desnortar més als seus. La imatge va ser dura. Dimarts amb Robbery i la lliçó apresa, però, serà una altra cosa. El resultat (3-1) va ser molt menys dur per al Bayern del que ho va ser el joc.