La Juve de sempre

Si l'actual projecte de la Juventus pretén allunyar-se del paradigma tradicional que evoca el futbol italià, la veritat és que no es va notar ahir davant el Monaco. Per defensar la valuosa renda que va obtenir en l'anada al Juventus Stadium va recórrer a la seva identitat històrica, a la que sabria reconèixer qualsevol que no hagi vist un partit de la Vecchia Signora en els últims 5 anys. Va posar una línia de cinc al darrere amb tres gossos vells encarregats d'emparar l'àrea petita i d'evitar de totes totes que el Mònaco fos capaç de trenar jugades netes prop d'un Buffon. La idea visible era embussar als monegascos, obligar-los a desplaçar molts homes a l'atac per intentar desequilibrar la sòlida estructura bianconera i després castigar l'exposició amb Vidal, Tévez i Morata a la contra. Plantejament clàssic de la Champions League.  El Mònaco va fer gairebé tot bé perquè això no passés menys finalitzar, que al cap i a la fi és el que compta. Entabanar a la vella senyora però no va aconseguir portar al llit. Va pesar l'experiència. Amb la finor interior de Bernardo Silva,, la profunditat de Fabinho, la velocitat de Ferreira Carrasco, l'exuberància de Kondogbia i el dinamisme de Joao Moutinho (quin jugador), els locals van aconseguir articular possessions llargues que van bolcar aviat el camp cap a la meta rival. El seu inici va ser d'una maduresa i d'una decisió sorprenents per a una institució que porta tant temps allunyada d'aquest tipus de guerres. L'atac dels de Jardim era fi i àgil i la sensació que l'estructura italiana estava sent desbordada era notable, encara que no total.  El Mònaco aconseguia posicionar-se en l'àrea juventina amb relativa facilitat, però entre que Martial no és un killer consumat i que els defenses italians van estar encertats en l'últim gest, no acabava de materialitzar la seva superioritat en ocasions. La simbolització d'aquesta frustració final la va representar Kondogbia, que davant l'espessor en els últims metres va provar diversos trets de llarga distància que van comportar cert perill. El Juventus va aconseguir representar fins a l'extrem allò tan italià de sortir intactes després de llargs minuts de marcada superioritat rival.

Encara que potser el més meritori del conjunt monegasc va ser el que van fer sense pilota. Desplaçaven molts homes per intentar ofegar la sortida juventina i que es notés la lentitud en els gestos d'Andrea Pirlo , que tot i així consigu ió col·laborar a l'hora de desencallar el bloqueig local. Amb Toulalan salvaguardant l'esquena i Abdennour- Raggi immensos en el joc aeri i l'anticipació, la perillosa dupla hispanoparlant no va aconseguir contraatacar pràcticament en tot el partit. I allò sí que té mèrit. Va tenir el Mònaco un altre empenta fogós al començament de la segona part amb el seu estadi encès (Jardim va treure a Toulalan per ficar a Berbatov i va canviar de banda a Ferreira-Carrasco ja Bernardo Silva), però es va anar apagant a poc a poc. Mentre que l'ímpetu inicial li va passar factura als locals, la Juve va ser temperant en la trobada i, a mesura que passaven els minuts, els italians se sentien més còmodes. Segellar la seva àrea, van aconseguir que no es jugués a res i, malgrat els intents de l'entrenador monegasc de canviar el guió, la Vecchia Signora va acabar el partit sense patir malgrat el seu curt resultat. Amb i sense pilota, va saber gestionar amb determinació aquests minuts finals en què el fum de la transcendència et pot ennuvolar la vista. Va ser una actuació madura i sòbria d'una Juve que coneix bé com s'ha de jugar aquest tipus de partits. La Juve de sempre.