Al camp van saltar 22. El Vicente Calderón, com s'esperava, també va fer acte de presència, va exercir la seva influència i va cremar. Però quan va xiular l'àrbitre l'inici, n'hi havia un diferent de tots. Mentre que la resta d'homes pensava col·lectivament, administrava esforços, se sentia part d'un tot, Sergio Ramos es va alçar i li va cridar a Europa que ja n'hi havia prou. Amb una barreja d'arrogància sevillana i talent gitano, el de Llits es abstrajo d'ambients, complexos i plantejaments tàctics, i es va guiar per la força que més empeny dins del seu interior: el seu incombustible ànsia de grandesa. Com el torero que accepta coquetejar amb la mort a canvi d'una incomparable sensació de transcendència, Ramos sent la seva professió com una viril recerca de la glòria i últimament hi ha un rival veí que li ve frustrant cadascuna de les seves aspiracions. Però a ell el que li surt en aquest moment de la seva vida en què el seu talent i la seva maduresa s'han creuat definitivament, lluny d'acovardir o ajupir el cap, és erigir-i liderar l'epopeia. Les singularitats de la seva posició al camp no li van a frenar les directrius de la seva ànima: si cal la reinventa.Durant els primers 10 minuts de partit, cada vegada que l'Atlètic volia establir un atac es creuava amb l'alè del de Llits, que anava a la trobada impetuosament com el que va a lluitar a una guerra assumint que morirà i només vol portar enemics per davant. ¿Aguantava, cobria, encimaba? No Anava a l'encreuament, a l'acció definitiva, a tot o res. Què va passar? Que el seu talent va respondre al complicat repte que la seva personalitat li havia plantejat. Se les va portar gairebé totes. L'Atlètic es va trobar d'inici amb un inesperat valent que anava a la seva bola i li frenava els atacs quan aquests s'estaven començant a apropar al camp rival. O el que és el mateix, el conjunt que ha fet de la defensa posicional un veritable art es veia patint un robatori intimidant rere l'altre que donava lloc a transicions. Després, amb els locals una mica desorganitzats, l'andalús rematava manant la possessió blanca cap amunt amb agilitat, perspicàcia i precisió. El 4 'anava a per les dues orelles i la cua.
Sergio Ramos va liderar a l' Reial Madrid durant l'inici. Foto: Focus Images Ltd
Empesos pel empenta emocional que va suposar la flama de Rams, el Reial Madrid es va desencadenar quan la trobada va començar a temperar. Amb James (un big match player indiscutible) i Modric tancats per rebre quan Griezmann i Mandzukic sortien a la trobada de Kroos i Ramos, el Reial trobava el camí per avançar i obligar la segona línia blanca i vermella a sortir al seu pas. Un cop l'atac posicional blanc s'havia establert al camp de l'Atlètic (amb James com a enllaç habitual), els d'Ancelotti van desplegar un fluid, inspirat i veloç passing-game que va tenir en Kroos al motor i que sempre va trobar oxigen davant l'acordió atlètic. L'alemany va barrejar agudesa, agilitat i genialitat a l'hora d'articular la posició blanca i anar aprofitant amb fredor de psycho-killer els avantatges que li arribaven. Les trobades que s'ha marcat aquest senyor en els camps de Barcelona i Atlètic són de migcampista gegant. I ho escriu un que era molt escèptic amb l'adequació a la nova posició. Entre Marcelo , James, Modric, Kroos, Ramos i Carvajal formaven triangles necessaris que servien per superar les marques, i per davant Benzema , Cristiano i Bale recolzaven i permutaban per evitar caure en el parany de Simeone i acudir al temptatiu centre davant la manca de opcions de passades interiors. Allò va ser simfònic. Poques vegades un madridista es va trobar acorralat al camp de l'Atlètic, sempre tenia una opció de passi amb la qual avançar i aquesta allau d'associacions desbordar a l'estructura matalassera. L'equip blanc posava en avantatge repetidament als seus homes de banda, especialment en la dreta per explotar la basculació sobre Marcelo, James, Cristiano i un inspiradíssim i mòbil Karim. A més Ramos per dalt i Varane en cursa impedien cada (poc elaborat) intent matalasser de sortir a la contra. Ocorreix que el futbol és un estat d'ànim i els lleons mai es van sentir intimidats ni baixar la mirada al partit. La seva ànima és la de campió i coberts per la seva afició mai van sentir vertigen, mai van estalviar un esforç, mai van perdre la confiança. Van saber patir. Vertebrats pel coratge i cor que li recordaven els seus quan semblava que se'ls podia oblidar, va aflorar el talent defensiu de Godín , Miranda i Oblak (va governar la seva àrea amb tirania militar) i van saber treure cadascun dels temibles pilotes que es passejaven per la seva àrea petita. Tot i que estaven sent superats, no van fer falta miracles perquè no els fessin gol. En part per la deficient enganxada merenga i en part perquè el Atlètic de Madrid és un equip que és capaç de sobreviure quan sembla que se'ls està caient el món a sobre. Mai va deixar de creure. Va passar el tornado i la casa seguia ferma.
Carvajal va ser habilitat en repetides ocasions. Foto: Focus Images Ltd
Que el Madrid tingui un davanter tan estrany de vegades és bo i de vegades és dolent. A l'hora de conviure amb extrems tan acaparadors com Cristiano i Bale, ajuntar-se a altíssima velocitat amb ells, construir atacs posicionals i executar contraatacs, la seva sensibilitat, talent i altruisme és una benedicció.Ahir, sense anar més lluny, va ser un vèrtex troncal en l'harmonia associativa blanca. No obstant això, quan la dependència determinativa recau sobre ell, la seva falta de mordent és una pega. Quan les ocasions són escasses i estàs a l'àrea petita, gairebé sempre és millor un cop de puntera a la gàbia que un altre passi més i Karim Benzema no sempre ho va acabar d'entendre. Rebia en situacions franques i buscava filar encara més prim, el que donava temps a que Godín i Miranda apareguessin per frenar l'ocasió.Està bé ser un gran conversador quan tens una núvia amb la qual satisfer els teus instints, però si estàs solter i el que vols és mullar en una nit, necessites aquest impuls de bravura quan apareix l'oportunitat. Benzema gairebé sempre convida al gol a una altra copa. Encara que clar, si el francès sobre tingués l'olfacte de Luis Suárez estaríem parlant d'un davanter perfecte.
Benzema va tenir diverses ocasions per fer gol. Foto: Focus Images Ltd
Dèiem que l'Atlètic havia aconseguit sortir intacte emocionalment del que ha passat a la primera part i això ho va aprofitar Simeone per instaurar un altre xip en la ment dels seus com si aquesta estigués verge, com si no recordés res del que ha passat en el primer període. En comptes de la passivitat en la defensa posicional, els va demanar als seus més agressivitat a l'hora de buscar el robatori, períodes continuats amb pilota i va buscar de manera exagerada l'enfrontament aeri Carvajal vs Mandzukic (tant que Ancelotti va haver de recórrer a Arbeloa per tractar d'evitar la sagnia). Mandzukic va guanyar molts més pilotes i la possessió va començar a dividir-se més. Entre que el joc va començar a aturar-se, el canvi d'actitud matalasser i que el Madrid no va aconseguir mantenir el seu nivell d'inspiració (la comentada agressivitat va produir alguns errors perillosos de Rams en sortida) , vam veure un segon temps molt més igualat, molt més ferotgement competit. Pura Champions League. De fet, les interaccions entre un finíssim Torres i Raúl García van poder acabar en victòriamatalassera. L'Atlètic es va aixecar en la segona part deixant la certesa que arribarà al duel del Bernabéu de peu, a punt per lliurar una nova batalla.¿Afrontarà el Madrid la volta de casa amb la fúria de Ramos? Allò va néixer d'una derrota i dimecres vinent despertaran altra vegada sabent millors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario